El comiat

Ha estat emotiu.
Baixo les escales al mateix ritme que em batega el cor i pel palmell de la má em rellisca l’ansietat.
Deixo lo mes difícil pel final, ja me acomiadat d’els venedors de motos, la situació mes freda no podria haber sigut, mes igual. Ho tinc molt clar. No vull moto.
Torno ha pujar escales…vaig cap a urbanisme. En Jordi, una allargada de mans ven forta, començen els records…la Maria, se le veu contenta i melancolica, una abraçada. La Lorena, dos petonts.. veig l’Albert…parlem una estoneta, i a la que li desitjo sort amb els seus fillets, li canvia el rostre, i es recolza a la taula... els arquitectes, s’en fa difícil pero disimulo, me’n he sortit, petons per a tot-hom i uns somriures…abandono el sisé…respiro a fons vaig cap a baix. En Josep no ho sabia i la seva reacció em sorpren a mi i tot, es posa serios, trist i sorprés, la pell no s’em pot posar mes de gallina…o això em pensava…veig la Mónica, cara trista, tot son paraules bones cap a mi…gracies, surto com puc del cinqué i a mesura sento com el ferran es descollona del últim e-mail.
Això no s’acabat, obra i forestals un plaer. Al final queda la guinda, no se si podré. Tinc por per que se que pasará,…li donc un regal al Txema, amb sembla que l’encertat…s’emociona…jo no puc mes i m’emociono, masa tensió acumulada tot el matí aclaparat per les reaccions pel meu comiat…no veig res, veig borros, petons a la Edu, no puc frenar els sentiments ni les llagrimes…la Ju…petons…
Son molts anys.
Gracies.