Fins quan ens deixarem trepitjar pel peix camarús. Conformistes de la vida. Conformistes de la rutina. Titelles de la fotocopia. Falsificadors d’actituds. Ursurpadors de la personalitat. Pero tu si. Fes-te sentir a través de les teus moviments. jaque mate al peix camarús. En aquest món mes que mai globalitzat, els governs per una banda i la pasivitat intelectual del poble per l’altre, es quan mes fas falta. Un mon encarregat de cuinar el vaixell cap a la deriva circular. sense retorn…?
6 de diciembre de 2006
El comiat
Ha estat emotiu.
Baixo les escales al mateix ritme que em batega el cor i pel palmell de la má em rellisca l’ansietat.
Deixo lo mes difícil pel final, ja me acomiadat d’els venedors de motos, la situació mes freda no podria haber sigut, mes igual. Ho tinc molt clar. No vull moto.
Torno ha pujar escales…vaig cap a urbanisme. En Jordi, una allargada de mans ven forta, començen els records…la Maria, se le veu contenta i melancolica, una abraçada. La Lorena, dos petonts.. veig l’Albert…parlem una estoneta, i a la que li desitjo sort amb els seus fillets, li canvia el rostre, i es recolza a la taula... els arquitectes, s’en fa difícil pero disimulo, me’n he sortit, petons per a tot-hom i uns somriures…abandono el sisé…respiro a fons vaig cap a baix. En Josep no ho sabia i la seva reacció em sorpren a mi i tot, es posa serios, trist i sorprés, la pell no s’em pot posar mes de gallina…o això em pensava…veig la Mónica, cara trista, tot son paraules bones cap a mi…gracies, surto com puc del cinqué i a mesura sento com el ferran es descollona del últim e-mail.
Això no s’acabat, obra i forestals un plaer. Al final queda la guinda, no se si podré. Tinc por per que se que pasará,…li donc un regal al Txema, amb sembla que l’encertat…s’emociona…jo no puc mes i m’emociono, masa tensió acumulada tot el matí aclaparat per les reaccions pel meu comiat…no veig res, veig borros, petons a la Edu, no puc frenar els sentiments ni les llagrimes…la Ju…petons…
Son molts anys.
Gracies.
Baixo les escales al mateix ritme que em batega el cor i pel palmell de la má em rellisca l’ansietat.
Deixo lo mes difícil pel final, ja me acomiadat d’els venedors de motos, la situació mes freda no podria haber sigut, mes igual. Ho tinc molt clar. No vull moto.
Torno ha pujar escales…vaig cap a urbanisme. En Jordi, una allargada de mans ven forta, començen els records…la Maria, se le veu contenta i melancolica, una abraçada. La Lorena, dos petonts.. veig l’Albert…parlem una estoneta, i a la que li desitjo sort amb els seus fillets, li canvia el rostre, i es recolza a la taula... els arquitectes, s’en fa difícil pero disimulo, me’n he sortit, petons per a tot-hom i uns somriures…abandono el sisé…respiro a fons vaig cap a baix. En Josep no ho sabia i la seva reacció em sorpren a mi i tot, es posa serios, trist i sorprés, la pell no s’em pot posar mes de gallina…o això em pensava…veig la Mónica, cara trista, tot son paraules bones cap a mi…gracies, surto com puc del cinqué i a mesura sento com el ferran es descollona del últim e-mail.
Això no s’acabat, obra i forestals un plaer. Al final queda la guinda, no se si podré. Tinc por per que se que pasará,…li donc un regal al Txema, amb sembla que l’encertat…s’emociona…jo no puc mes i m’emociono, masa tensió acumulada tot el matí aclaparat per les reaccions pel meu comiat…no veig res, veig borros, petons a la Edu, no puc frenar els sentiments ni les llagrimes…la Ju…petons…
Son molts anys.
Gracies.
La transformación de los sentimientos
Desde él mas interior de la dictadura por la que jamas haya estado, me surge litografiar unas letras de mis sentimientos, sin que ello me suponga mucho esfuerzo. Te absorbe tantos segundos de tu vida el trabajo, que, al final te das cuenta de que pasas mas tiempo, según con que compañeros de trabajo que con tu propia familia. Pasas del compañerismo a la familiaridad más inmediata, dentro de una rutina descaradamente obligada. Con todo esto, conoces gente y después conoces a personas, seguidamente reconoces amigos entre la multitud, y al final se transforman en sentimiento...
Desde él mas interior de mis mundos expulso una llamada de gratitud al haberte conocido. Escribo esto por que no puedo expresarme con tal perfección y raciocinio de otra manera. Tampoco he tenido tiempo, no me han dejado.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)